Montreal's freaks (el frikisme de Montreal)

A tot arreu hi ha frikis i en totes les grans ciutats del món se n'acumulen força. Montreal no és cap excepció i diria que, en certs aspectes, supera a totes les altres (corroborat per part de la comunitat jove catalana d'aquí). Deixant de banda la gran quantitat de gent que parla sola pel carrer (si, jo també parlo sol de tant en tant, però lo hago en la intimidad, com diria aquell...), he trobat personatges humans realment curiosos. Us poso a continuació uns quants exemples:

- El del flipat que va amb un tricicle però només amb dos rodes que toquen a terra: aquest es sol passejar amunt i avall per l'Av. Mont-Royal (l'equivalent a la Rambla Catalunya de Barcelona més o menys) amb un tricicle que té un seient de cotxe i banderetes, només fent tocar la roda del davant i una de les del darrera al terra. Quan ho fa? Sempre i a totes hores (fins i tot a les 3h de la matinada). Ah, i tot això acompanyat de la seva interpretació de no sé quin coi de cançó francesa.

- El del padrí que es passejava amb una ampolla de suero per St. Denis (l'equivalent al Av. Paral·lel): un padrí que es passejava amb una roba d'hospital d'aquelles blanques (sense cordar pel darrera, evidentment), amb una ampolla de suero buida i el seu corresponent accessori que el manté elevat. Com a dada aporto que l'hospital més proper està a més de mitja hora a peu (a peu i amb suero, potser una mica més...).

-El de "Diós los crea y ellos se juntan": passejava amb un bon amic québécois per St. Denis i ens vam parar just davant d'una de les universitats d'aquí per a descansar i prendre la fresca. De cop, un noi que anava carregat amb no sé quins llibres d'enginyeria hidràulica es para, mira la meva jaqueta (en tinc una d'aquelles que porten la bandera d'Alemanya a les mànigues) i em diu:
- Heil Hitler!
- Hein? -dic jo- Sorry? Désolé?
I el tio assenyala la jaqueta i torna a dir-me "Heil Hitler!". Jo vaig fer cara de no sé que carai volia dir amb allò i, llavors, el tio comença a fer el seu monòleg sobre els camps de concentració; seguidament i sense donar-se ni donar-nos un sol segon per a respirar, continúa dient que la culpa era dels jueus; empalma tot seguit amb els palestins, els talibans, els hindús, els francesos, els canadencs, els americans i així fins a acabar totes les races, creences i nacionalitats possibles i per haver-hi. I quan semblava que la cosa s'havia acabat, arriba el segón friki (aquest bastant més desastrat; un home d'uns 50 anys amb barba i cabells llargs i greixosos, i amb una roba que havia perdut el seu color just abans de la 2ª guerra mundial). Ens diu a tots tres:
- Hey, vous autres! J'ai 30 personalités différentes et je sais dire Bonjour en 30 langues différentes.
Osti, ara si que hi som tots! 2 de relativament normals i 31 de flipats de la vida! I claro, com no podia ser d'una altra manera, el de les 30 personalitats i l'aspirant a campió del món del parlar per parlar, comencen a xerrar:
- Eh toi. Tu fais quoi dans la vie toi? - el friki del discurs sobre la globalització (entre altres)-
- Moi je sais dire Bonjour en 30 langues différentes -el friki i els seus 29 acompanyants interiors-
- Toi? Toi tu fais ça pour gagner des esti de cents
- Moi je sais dire Bonjour en 30 langues différentes. Bonjour, Good morning
- Hey mon grand, dis-lui à une de tes 30 personalités de se chercher une job, calisse! Au moins il n'y aura une qui pourrait travailler, tabarnak!
La meva cara i la del meu amic era per a sortir al Just for Laughs (idea molt friki de Montreal també, per cert). Allò era totalment almodovarià. I tal com va començar, es va acabar. Els 31 se'n van anar quan van haver acabat de parlar-se sobre tot i sobre res. És que clar, no és fàcil amb tanta gent!

-El de la batalla campal al Parc del Mont-Royal (l'equivalent a la muntanya de Montjuic): això ho fan cada diumenge. Tot un conjunt de flipats de les batalles medievals es reuneixen amb espases, armadures, escuts, arcs i fletxes (amb cobertures d'espuma) per a jugar a això, a les batalles campals. Hi ha dos equips, hi ha reglament clar i tothom porta la vestimenta que vol. Com a exemples de frikisme, el del tio que anava amb una armadura completa de dalt a baix (i estàvem a quasi 30ºC) i el de la elfa de la foto. Espectacular!

I crec que com a exemples introductoris, ja n'hi ha prou. Amb els que ens veurem en directe, ja compartirem altres experiències frikis de Montréal (incloent la del personal de recollida d'escombreries que es passeja amb només un peto fluorescent a -5ºC).

Apa, me'n vaig a parlar amb mi mateix!

De retorn

Ho reconec, he deixat el bloc més que abandonat... Bé, com a defensa només dir que escric quan estic inspirat i, darrerament, ho he estat però no he tingut molt de temps (o sigui que no tinc cap tipus de defensa).

Però per a no fer decaure els ànims del club de fans, tinc dos escrits preparats que espero que us agradin:

- Montreal's freaks (el frikisme de Montreal)
- Montreal's chicks (les "xurris" de Montreal)

Apa, fins ara!

Petit comentari d'innivació

Per als que mireu l'estat de les pistes dels meus balcons (un passatemps com un altre), fer-vos ressenya de que és neu de veritat i que encara no tinc cap canó instal·lat (ni falta que fa). Aquest dissabte van caure 40 cm de neu nova que asseguren un estat excepcional de les pistes fins passat l'estiu (o no, no sé...). Al mateix temps, els carrers de Montreal s'han convertit en una espècie de pista americana: pujar i baixar muntanyes de neu, el salt del toll (perquè hi ha tolls d'aigua per tot arreu), la pista de patinatge, etc.

Com deia aquell, "esto es un infierno!"

Us adjunto un parell de fotos de l'amic Josep Maria, d'Agramunt, que segur que us donaran una imatge acurada del que tenim per aquí.

Un homme et son rêve

Ça fait quelques semaines que je lis une biographie de René Lévesque et j'aime de plus en plus la façon d'être de l'ancien premier ministre du Québec; avec sa personnalité, ses vertus et ses défauts, s'avère facile à comprendre pourquoi le peuple québécois l'aimait autant et, aussi, pourquoi son parcours politique est devenu presque une légende.

Essayer de résumer sa carrière dans un simple post ne ferait pas honneur à la grand figure qu'il a été et, en même temps, je ne connais pas autant l'histoire de ce pays pour en tirer des conclusions définitives, mais j'ai découvert des aspects de sa figure qui me démontrent que certaines valeurs importantes en politique sont aujourd'hui inexistantes et que, parfois, expliquent l'aversion qu'ont a vers nos dirigeants. Je vais essayer, donc, d'en faire un petit résumé.

Je découvre en René Lévesque une proximité vers son peuple qui attire les gens; il parle d'une façon simple, claire, intelligible, prochaine, tout en décortiquant et analysant les données pour les transmettre efficacement aux personnes qui l'écoutent. Je suis complètement sur que son passé comme journaliste l'a aidé à développer cette capacité de concision et clarté, loin des grands discours baroques qui nos entourent présentement. Aussi, les en-têtes qu'il développait pour les grandes occasions (genre, "Je n'ai jamais pensé que je pourrais être aussi fier d'être Québécois" lors de la victoire du PQ en 1976, ou "Si je vous comprends bien... vous êtes en train de dire... à la prochaine fois.", lors de la victoire du non au referendum de la souveraineté en 1980), qui résument sa capacité de dire la bonne phrase, au bon moment et en sachant que ça allait rester dans la mémoire des Québécoises et Québecois.

Je vais continuer ma lecture pour vous en raconter plus, mais j'aimerais dire que je suis de plus en plus convaincu que les grands hommes et femmes ne sont guère de personnages qui viennent du haut et qui nous regardent dans sa position élevée; ils sont parmi nous, partagent nos besoins et nos désirs les plus basiques et n'ont pas besoin de se montrer différents pour l'être (même si eux et elles ne le savent pas). Hereusement, on découvre ces bons hommes et femmes exceptionnelles de temps en temps et, heureusement aussi, ils nous font croire et ils nous démontrent que faire réalité nos rêves, qui sont les siens aussi, peut être possible.

No justice, no peace

It is widely agreed amongst Western governments that Israelis have a right to defend themselves. They can bomb a country for weeks in retaliation to the kidnapping of two of its soldiers. If it kills thousands of civilians of that country along they way, so be it. For one rocket that killed one of its citizens, it can also, for days and nights, terrorize and kill Palestinians women and children. Yes, children. The media reported yesterday that a one month baby had been killed by a lost Israeli bullet in Gaza.

To further protect its existence, Israel maintains the only remaining apartheid constitution in the world where citizens from Arabic descent do not enjoy all the rights Jewish citizens enjoy. It builds a wall around its borders to keep unwanted crowds outside and goes to sleep under this blanket of security every night. It imposed a blockade on Gaza, depriving Palestinians of water, electricity, food and other basic necessities.

While claiming it wants peace, Israel always refused to recognize a duly elected government for and by the Palestinian people. All Western powers urged Palestinian to vote themselves a government as a sign of their commitment to the peace process. They did so, voting for the party it thought would best represent its interests. The Western powers did not approve of their choice therefore it condemned this new government and refused to recognize it as the legitimate spokesman of the Palestinian people. Furthermore, they did everything they could to ostracise this government and cut all funding to the Palestinian people. Meanwhile, for years, Palestinian had to entertain discussions with Arial Sharon, considered a war criminal by many Arabs and condemned even by its own people for his role in the Sabra and Chatila massacres.

People around the world wonder how peace will ever be achieved in the Middle-East. Is the two States solution the way to go? Why not make Jerusalem an international city? Should the United States relinquish some of its unconditional support to Israel? Or should the United States pressure Israel and withdraw is military support?

There is only one answer to the question: no justice, no peace …

Tres (o más) son multitud

Hoy he estado mirando el súper-debate entre Zapatero y Rajoy a través de los videos subidos en youtube. No voy a hablar en el post de mi opinión sobre el debate porqué, probablemente, sonará repetitivo; de todas maneras convendría, a mi parecer, determinar concretamente lo que significa la palabra "debate" y sus implicaciones y, más aún, que diferencia hay con la palabra "alocución".

Sobre lo que quiero opinar hoy es el hecho de que en la mesa sólo había 2 candidatos y entiendo que en las elecciones del próximo 9-M, habrá más que 2 candidatos en las listas (¡o quizá no! Hablando de España, ya no hay casi nada que me sorprenda a estas alturas). Es por eso que encuentro de una gran falta de respeto hacia los ciudadanos y ciudadanas que tienen otras preferencias políticas representadas en el Congreso de los Diputados, la omisión en el debate del resto de candidatos. ¿O acaso no existen los votantes que quieran escuchar al resto de partidos? ¿O acaso hay que conformarse con la rosa roja o las gaviotas sobre fondo azul?

Hasta aquí el post no tiene nada de nuevo porqué las opiniones sobre la exclusión de las otras fuerzas políticas se han hecho sentir aquí y allí. Lo que me gustaría resaltar es lo que representa la política en muchos países y, entre ellos, España. Una gran campaña de márketing con asesores de imagen, planificación a conciencia de los planos que se deben de tomar de los líderes políticos, estrategia del mensaje en función del horario, entrar al quite cuando conviene, imagen, venta de ideas genéricas, etc. Y es por eso que cuando alguien te invita a un debate y sólo viene tu principal contrincante, pués callas y no dices nada porqué, al final, quizá te convenga. Lo problemático del tema es que quizá no convenga tanto a la persona que ve el programa que es, precisamente, a quién va dirigido.

Y es que conviene separar el término "política" del termino "partidismo" (habrá que repasar otra vez en el diccionario lo que significan estas palabras). Y lo que estamos viviendo desde hace mucho tiempo, demasiado ya, es que el partidismo se zampa a la política y eso, francamente, no es lo que los ciudadanos y ciudadanas de a pie desean y merecen. Y eso explica el desinterés en las figuras partidistas, que no políticas, que teóricamente velan por nuestro bienestar, y el porqué el lenguaje que se habla en las cámaras del Congreso dista tanto del lenguaje de los que depositaran su papeleta en la urna dentro de nada.

Finalmente, destacar el hecho de que tomar el ejemplo de ciertos países a la hora de hacer llegar las ideas políticas al y la votante debe de ser tomado con ciertas precauciones. España no tiene el bipartidismo de los Estados Unidos (menos mal), ni el sistema de elección es el mismo. Por tanto, importar la idea de un gran debate cara a cara de un lado al otro del océano, no es la mejor de las opciones para transmitir el mensaje. Me hubiese gustado ver un debate con más candidatos y, porqué no decirlo, verlo a mitad de legislatura también (que parece que sólo se acuerdan cuando hay que votar). Me hubiese gustado ver un debate de ideas y acciones y no de estrategia partidista. Me hubiese gustado ver un debate donde la cara y las siglas no son lo importante. Y con esto sólo quiero acentuar lo que ya he dicho en el parágrafo anterior; el debate sobre el estado de la nación debería de ser el mecanismo de control, entre otros muchos, que los ciudadanos y ciudadanas de España deberían de tener para escuchar que pasa con su país. Desafortunadamente,
son muchos y muchas los que cambian de canal para ver una teleserie o cualquier otra cosa que no les aburra tan soberanamente. Tenía un profesor que me decía que si un alumno no escucha en clase, probablemente tenga algún problema de atención o interés; si más de la mitad de la clase está más fuera que dentro del aula, el problema no es el alumnado, el problema es el profesor. Al profesor, en la mayoría de casos, no se le vota; a los políticos, por suerte, si.

Facebook, MySpace, Courriel, etc.

J’utilise les courriels comme tout le monde. Enfin, comme pas mal de monde. Je ne sais pas si je suis un gros utilisateur, mais je ne suis certainement pas l’un des moins actifs dans ce domaine. J’ai aussi une page sur Facebook, une liste d’amis, presque 70. Ce n’est pas beaucoup, mais c’est suffisant. De toute façon, est-ce que je peux sincèrement prétendre avoir 70 amis proches? Peut-être, mais peu probablement. Enfin, tout dépend de votre définition de l’amitié. Dans mon cas, les amis se comptent sur les doigts d’une main.

La raison pour laquelle je mentionne tout ça est surtout pour éviter que mon commentaire donne l’impression que je juge sévèrement les utilisateurs de tous ces médiums de communication. Ainsi, lorsque je critique l’utilisation de ces médiums, je me critique un peu aussi.

Facebook, MySpace, le Courriel et les autres moyens de communication du genre ont vraiment révolutionné la manière dont nous parlons les uns avec les autres. Ils permettent de garder des liens avec des personnes à l’autre bout de la planète, ce qui serait plus difficile autrement. Dans certains cas, ils permettent même de retrouver de vieux amis perdus. Malheureusement, il m’apparaît aussi que dans plusieurs cas, ils déshumanisent les rapports entre les hommes et les femmes. Dans une certaine mesure, ils permettent de garder des liens sans trop s’engager ou s’impliquer émotionnellement. Auparavant, on prenait le téléphone ou on se rencontrait pour un café. Cela nécessitait un engagement à entrer en contact avec les personnes. Aujourd’hui on envoie un courriel ou on chat, ce qui devient plus impersonnel. Il me semble en effet que le contact humain s’y perd au passage.

Je crois que le meilleur exemple de mon propos demeure Facebook. Dans un monde normal, les liens d’amitiés avec une personne se créent en la côtoyant, en apprenant à la connaître et en partageant des choses avec elle. Aujourd’hui, on peut simplement l’ajouter sur notre liste «d’amis» pour que cette dernière puisse accéder à toute l’information qui nous concerne. Il s’agit cependant d’une information contrôlée qui ne révèle pas entièrement ce que nous sommes réellement. En fait, Facebook c’est un peu du marketing individuel. Vous me direz sûrement que les gens comprennent que le mot « ami » sur Facebook n’a pas la même signification que dans la vie de tous les jours. Je vous le concède. Reste que plusieurs d’entre nous tentons de maintenir des liens par le biais de Facebook qui n’existeraient pas autrement puisqu’il faudrait pour qu’ils existent un réel engagement envers une relation entre êtres humains.

Retorn a l'essència

Porto uns dies de trasbals mental (bouleversement que en diuen els francesos). Res d'important o, millor dit, res que faci perillar la meva integritat física i psicològica. És, senzillament, que m'he posat a pensar en allò esencial i que tot el que vaig fent va lligat a aquests pensaments.

Motius en especial no n'hi ha cap; bé, potser podria dir que és l'inconformisme que, de tant en tant, em ressorgeix, em revolta i em fa posar-me qüestions que molts cops no tenen una resposta clara. Penso sincerament que val la pena realitzar l'esforç i qüestionar-se de tant en tant. M'he adonat de que a voltes, estic massa adormit per aquelles coses del dia a dia que no em deixen veure el que hi ha més enllà; feina, pagar el pis, fer la compra, fer-me el llit... Si, són coses importants, no dic el contrari, però diria que no són el total de coses importants i considero que els hi dóno massa temps (temps que, per cert, no dedico a les altres coses importants). I aquest mateix dia a dia actúa com una espècie de forat negre que m'engoleix sense pietat.

I quines són aquestes coses que crec que són essencials? Doncs no n'hi ha moltes, la veritat. El per què faig això o allò, el si val la pena dedicar-hi tant esforç, si és allò que vull, si puc fer res per a canviar-ho... Pensaments transcedentals que diria aquell... Potser si, no ho negaré, però per això mateix val la pena reflexionar-hi. El més bonic de tot és que estic descobrint moltes coses de mi mateix només pel fet de pensar-hi. Algunes m'agraden i d'altres, i em dol dir-ho, no m'agraden gens.

Em dedicaré a escriure sobre aquests pensaments "essencials" en els propers missatges al bloc. Només dir-vos que van des de l'idea de que em sento consumit pel consumisme (tinc la sensació de que el principal objectiu de treballar per a molts de nosaltres i deixant de banda de que hi hagi certa realització personal, és el de poder tenir uns petits diners per a pagar-nos els petits plaers que ens fan estar feliços; més petits plaers implica més diners i més treball, o un treball diferent), o la sensació d'aixafament cultural que sento dins quan veig segons quines reaccions que venen de les Espanyes (acabo de veure un fantàstic reportatge sobre l'Èric Bertran i l'etiquetatge en català) o el saber el poc que hem evolucionat en segons quins aspectes personals després de llegir l'introducció d'un llibre de Herman Hesse amb textes que van ser escrits des del 1899 fins el 1959.

Doncs això, torno a l'essència!

Ci gira in giro

Hoy, os lo confieso, he tenido un momento de "revival nostálgico". Estaba leyendo un periódico en internet en el que había un artículo sobre Chimo Bayo y sin pensarlo siquiera me he encontrado en youtube buscando sus canciones. Os puedo asegurar que he encontrado todo lo que necesitaba, recordaba y más. !Que gran invento esto de youtube!

Canciones techno y disco de los años 90, vídeos, reportajes... Un sinfín de cosas para hacerme recordar cuando le cogía prestado el coche a mi padre (un fantástico Toyota Landcruiser de dos puertas) para ir de fiesta con mis amigos a cualquier discoteca de Andorra o de la provincia de Lleida; cuando nos pasábamos toda la noche bailando como locos (y visitando la barra de vez en cuando); cuando le tirábamos los trastos a todo el personal femenino del local (bueno, quizá no tanto); cuando volvíamos a casa a las 6 de la mañana cantando (o quizá destrozando) a Nino Bravo; cuando coleccionábamos boquillas de alcoholímetro; cuando había más cabello y menos resacas.

No soy de los que piensan que tiempos pasados fueron mejores, pero el revival que he escuchado esta noche me ha hecho recordar excelentes momentos y, aunque sin lagrimilla, la emoción me ha recorrido las venas. Es curioso como las canciones te hacen rememorar situaciones pasadas de una forma tan presente (como los olores, por cierto). Será que esto de la memoria sólo requiere de algunos incentivos para activarse.

Afortunadamente, en el local de fiestas que comparto con mi grupo de amigos, nuestro DJ particular, escondido en su nueva cabina (DJ Safi), nos envía de vez en cuando a alguno de estos momentos y nos teletransportamos a nuestros 20 años entre vaso y vaso. Tendré que pedirle que prepare una de especial para cuando vuelva :)

No sé si es la edad, si es el frío, o si, de vez en cuando, echo de menos tener a mis referentes cerca. La verdad es que el escuchar estas canciones me ha hecho recordar muchas caras que, por cosas de la vida, no estan tan cerca como antes. Por suerte, de la misma manera que puedo consultar los vídeos por internet, también puedo contactar con la gente via mail, y eso es muy importante.

P.S: por cierto, el título del post es, también, el título de una canción que hacía un montón de años que no escuchaba y que me ha recordado a unos de mis buenos amigos (i no saps quant m'ha fet pensar-hi i en quin moment precís, Juanit!). Podeis escucharla aquí, es techno italiano en estado puro -> Ci gira in giro

Your truth is out there

I am always fascinated about how marketing techniques are deployed to increase sells. Advertising campaigns, gifts, offers, trend creation and so forth. But the most spectacular thing (and dangerous in my own point of view) is direct marketing.

Imagine that someone comes to your place and asks you about your gender, your studies, your age, your relationship status, your way of life, where you spend your free time, where do you live or where you work, what do you read or listen for, or simply, who your friends are. And imagine also that this "someone" puts this information in a large database with a register named "Mr. X" profile (where X is, obviously, you). And then, they run a lot of analytics tools. Uh, terrifying, isn't it?

And what happens next? You receive different advertisements in your email or your mailbox with products or services that are directly related to your profile and your needs; and you think "ah, yes, I offered my information to this someone". And this "someone" calls you from time to time to make a direct contact (obviously, she or he has your cell phone number too). And you begin to be really upset because you offered your information but you don't really wanted to buy something. And when you try to cut your relation with Mr. or Miss Someone, big trouble and hard job.

You will probably think "hey, you shouldn't offer your personal information to Mr. or Miss Someone man; you are nuts". Yes, it's true, you should not do this, but, actually, most of us we did! How? When? Why? and to Who? Well, you can identify Mr. or Miss Someone with his or her real names: Facebook, MySpace, Bebo... And, now, think by yourselves and read again the "Terms of Service" document that you accepted when you signed in for the very first time.

Llibre dels fets

Ahir es commemorava el 800 aniversari del naixement de Jaume I. No explicaré aquí la seva història ja que la podeu trobar ben documentada en força llocs de referència (el lloc més fàcil és a la Wikipedia). Sense voler entrar en les comparacions provocades, la seva crònica és un vestigi del que han esdevingut els blocs avui, un espai on els individus expliquen les seves vivències importants i les publiquen per a que altres en tinguin coneixença. Em demano si ell també va acceptar comentaris en els seus "posts"...

Seguint una iniciativa que he trobat al bloc de l'Albert, inclouré un extret del "Llibre dels Fets" per a homenatjar a aquesta figura de la història de Catalunya que ha determinat una part del mapa dels Països Catalans. El fragment que he triat està relacionat amb la conquesta de Menorca als sarraïns; un fragment en que es relata el "poder de convicció" que Jaume I tenia després d'haver conquerit Mallorca.

"119. E la nuyt faem les galees trasnuytar ab los missatgers: e foren a Manorcha altra dia entre ora nona e uespres. E lalcayt, e tots los ueyls, el poble de la terra exiren contra aquestes galees al port de la Ciutadela, e demanaren: De qui son les galees? E dixeren que del Rey Darago, e de Maylorques, e de Cathalunya, e que eren missatges seus qui uienien a els. E elss sarrains can aço hoiren feeren desemparar totes les armes als sarrains e metre en terra. E dixeren que ben fossen uenguts, e que exissen saus e segurs sobre lurs testes, e quels farien plaers, e honor, e amor. E les galees posaren les popes en terra, e els hagren enuiats per almetrachs, e per astores, e per coxins, e que siguessen es aplegassen. E exiren tots ·III· de les galees, e ·I· jueu que nos los hauiem liurat per trujanma. El alcayt, e son frare, El Moxerif, lo qual nos uys faem raiz de Manorca, qui era natural de Xibilia, e tots los ueyls escoltaren molt be la carta el missatge que nos los enuiam, e ab gran deuocio: e dixeren ques acordarien."

Estat de les pistes

He cregut convenient afegir una petita llista d'informació sobre l'estat de les pistes d'esquí del meu mini-país (la República Independent de Casa Meva). A més, és un dels pocs atractius turístics que té (a part de la llar de foc), o sigui que cal publicitar-lo com cal.

Per cert, la qualitat de la neu és excepcional i les previsions de temps per a la República indiquen una nevada de 15 a 25 cm per demà... (avis metereològic)

Volare! Oh, oh..!

Il ne faut pas s'inquiéter! Je ne vais pas écrire un post en italien (pas encore, je veux dire), mais le titre de la célèbre chanson italienne peux m'aider à vous expliquer mes aventures quand je décide prendre un avion; en même temps, je suis certain que la majorité des "expériences " sont partagées par vous aussi.

Mon dernier vol de retour à Montréal a eu, uniquement, une heure de retard. Raison: le système de climatisation avait un problème. Oh, oh...!
Le vol que j'ai pris en Nöel pour retourner chez moi avait eu plus d'incidences. Retard de sortie à Montréal vers Londres (raison: des passagers qui arrivaient en retard d'un autre vol. Oh, oh...! Je n'ai pas vu aucun passager monter après une heure d'attente...). Après ça, cancellation de mon vol (et de 60 autres vols) vers Barcelone (raison: du brouillard persistant pendant 2 jours à Heathrow avait empêché les pilots, etc., d'arriver à destination pour faire le service. Oh, oh...!).

J'ai été un utilisateur fréquent des lignes aériennes, et j'ai eu un ou autre problème au niveau des délais presque tout le temps. Ça veut dire que j'ai eu l'opportunité de découvrir toute sorte de raisons pour les retards. Je ne vais pas écrire ici toute la liste, mais je voulais vous dire que l'excuse de mon dernier vol je l'avais écouté déjà dans un vol vers Stockholm par une autre compagnie aérienne. Oh, oh...!

Ma conclusion: le générateur d'excuses que les compagnies aériennes ont pour "expliquer" les retards, commence à se répéter!!! Oh boy! Maintenant, peut-être, s'ils n'ont pas de belles excuses, ils devront nous dire d'autres choses, même peut-être la vérité!! Oh, oh...!

The return of the... blog!

Motius del silenci nadalenc en el bloc:

1- És Nadal! Una mica de compassió per a aquells que fem vacances, no?
2- Havia de fer "acopio" de sucre per a estimular les meves neurones. Font principal de sucre: torrons i polvorons (i alguna que altra coca-cola barrejada amb algun que altre licor). Us puc ben assegurar que tinc reserves per a 3 anys.
3- Havia de fer "acopio" de clorur sòdic (de sal, en cristià) per a facilitar la metabolització del sucre. Font principal de clorur sòdic: el pernil ibèric i altres embotits. També us puc assegurar que tinc reserves per a dies (tot i que accepto qualsevol donació benèvola d'aquest menjar; aquí a la terra del fred no ens el deixen passar per la duana).
4- Ningú es llegeix un bloc quan són festes de Nadal. Bé, el meu germà i els seus col·legues potser si, però entren dins de les excepcions que confirmen la regla.
5- Perquè el meu portàtil havia sofert un petit accident degut a una pluja de pacharan i va morir-se. Afortunadament per a mi, va ressucitar el tercer dia (i això que no era Pasqüa!)
6- I, finalment, perquè per a dir qualsevol cosa, millor no dir res (aquesta afirmació és perillosa perquè pot despertar tot tipus de comentaris sarcàstics i cínics, però bé, com deia aquell, ja m'enteneu el sentit de la paraula...)

Doncs això, que sant torne'm-hi!