Hoy he estado mirando el súper-debate entre Zapatero y Rajoy a través de los videos subidos en youtube. No voy a hablar en el post de mi opinión sobre el debate porqué, probablemente, sonará repetitivo; de todas maneras convendría, a mi parecer, determinar concretamente lo que significa la palabra "debate" y sus implicaciones y, más aún, que diferencia hay con la palabra "alocución".
Sobre lo que quiero opinar hoy es el hecho de que en la mesa sólo había 2 candidatos y entiendo que en las elecciones del próximo 9-M, habrá más que 2 candidatos en las listas (¡o quizá no! Hablando de España, ya no hay casi nada que me sorprenda a estas alturas). Es por eso que encuentro de una gran falta de respeto hacia los ciudadanos y ciudadanas que tienen otras preferencias políticas representadas en el Congreso de los Diputados, la omisión en el debate del resto de candidatos. ¿O acaso no existen los votantes que quieran escuchar al resto de partidos? ¿O acaso hay que conformarse con la rosa roja o las gaviotas sobre fondo azul?
Hasta aquí el post no tiene nada de nuevo porqué las opiniones sobre la exclusión de las otras fuerzas políticas se han hecho sentir aquí y allí. Lo que me gustaría resaltar es lo que representa la política en muchos países y, entre ellos, España. Una gran campaña de márketing con asesores de imagen, planificación a conciencia de los planos que se deben de tomar de los líderes políticos, estrategia del mensaje en función del horario, entrar al quite cuando conviene, imagen, venta de ideas genéricas, etc. Y es por eso que cuando alguien te invita a un debate y sólo viene tu principal contrincante, pués callas y no dices nada porqué, al final, quizá te convenga. Lo problemático del tema es que quizá no convenga tanto a la persona que ve el programa que es, precisamente, a quién va dirigido.
Y es que conviene separar el término "política" del termino "partidismo" (habrá que repasar otra vez en el diccionario lo que significan estas palabras). Y lo que estamos viviendo desde hace mucho tiempo, demasiado ya, es que el partidismo se zampa a la política y eso, francamente, no es lo que los ciudadanos y ciudadanas de a pie desean y merecen. Y eso explica el desinterés en las figuras partidistas, que no políticas, que teóricamente velan por nuestro bienestar, y el porqué el lenguaje que se habla en las cámaras del Congreso dista tanto del lenguaje de los que depositaran su papeleta en la urna dentro de nada.
Finalmente, destacar el hecho de que tomar el ejemplo de ciertos países a la hora de hacer llegar las ideas políticas al y la votante debe de ser tomado con ciertas precauciones. España no tiene el bipartidismo de los Estados Unidos (menos mal), ni el sistema de elección es el mismo. Por tanto, importar la idea de un gran debate cara a cara de un lado al otro del océano, no es la mejor de las opciones para transmitir el mensaje. Me hubiese gustado ver un debate con más candidatos y, porqué no decirlo, verlo a mitad de legislatura también (que parece que sólo se acuerdan cuando hay que votar). Me hubiese gustado ver un debate de ideas y acciones y no de estrategia partidista. Me hubiese gustado ver un debate donde la cara y las siglas no son lo importante. Y con esto sólo quiero acentuar lo que ya he dicho en el parágrafo anterior; el debate sobre el estado de la nación debería de ser el mecanismo de control, entre otros muchos, que los ciudadanos y ciudadanas de España deberían de tener para escuchar que pasa con su país. Desafortunadamente,
son muchos y muchas los que cambian de canal para ver una teleserie o cualquier otra cosa que no les aburra tan soberanamente. Tenía un profesor que me decía que si un alumno no escucha en clase, probablemente tenga algún problema de atención o interés; si más de la mitad de la clase está más fuera que dentro del aula, el problema no es el alumnado, el problema es el profesor. Al profesor, en la mayoría de casos, no se le vota; a los políticos, por suerte, si.
26 de febrer, 2008
Tres (o más) son multitud
En
Jordi
tenia quelcom a dir a les:
18:19
2
comentaris
19 de febrer, 2008
Facebook, MySpace, Courriel, etc.
J’utilise les courriels comme tout le monde. Enfin, comme pas mal de monde. Je ne sais pas si je suis un gros utilisateur, mais je ne suis certainement pas l’un des moins actifs dans ce domaine. J’ai aussi une page sur Facebook, une liste d’amis, presque 70. Ce n’est pas beaucoup, mais c’est suffisant. De toute façon, est-ce que je peux sincèrement prétendre avoir 70 amis proches? Peut-être, mais peu probablement. Enfin, tout dépend de votre définition de l’amitié. Dans mon cas, les amis se comptent sur les doigts d’une main.
La raison pour laquelle je mentionne tout ça est surtout pour éviter que mon commentaire donne l’impression que je juge sévèrement les utilisateurs de tous ces médiums de communication. Ainsi, lorsque je critique l’utilisation de ces médiums, je me critique un peu aussi.
Facebook, MySpace, le Courriel et les autres moyens de communication du genre ont vraiment révolutionné la manière dont nous parlons les uns avec les autres. Ils permettent de garder des liens avec des personnes à l’autre bout de la planète, ce qui serait plus difficile autrement. Dans certains cas, ils permettent même de retrouver de vieux amis perdus. Malheureusement, il m’apparaît aussi que dans plusieurs cas, ils déshumanisent les rapports entre les hommes et les femmes. Dans une certaine mesure, ils permettent de garder des liens sans trop s’engager ou s’impliquer émotionnellement. Auparavant, on prenait le téléphone ou on se rencontrait pour un café. Cela nécessitait un engagement à entrer en contact avec les personnes. Aujourd’hui on envoie un courriel ou on chat, ce qui devient plus impersonnel. Il me semble en effet que le contact humain s’y perd au passage.
Je crois que le meilleur exemple de mon propos demeure Facebook. Dans un monde normal, les liens d’amitiés avec une personne se créent en la côtoyant, en apprenant à la connaître et en partageant des choses avec elle. Aujourd’hui, on peut simplement l’ajouter sur notre liste «d’amis» pour que cette dernière puisse accéder à toute l’information qui nous concerne. Il s’agit cependant d’une information contrôlée qui ne révèle pas entièrement ce que nous sommes réellement. En fait, Facebook c’est un peu du marketing individuel. Vous me direz sûrement que les gens comprennent que le mot « ami » sur Facebook n’a pas la même signification que dans la vie de tous les jours. Je vous le concède. Reste que plusieurs d’entre nous tentons de maintenir des liens par le biais de Facebook qui n’existeraient pas autrement puisqu’il faudrait pour qu’ils existent un réel engagement envers une relation entre êtres humains.
En
Michel
tenia quelcom a dir a les:
21:26
1 comentaris
15 de febrer, 2008
Retorn a l'essència
Porto uns dies de trasbals mental (bouleversement que en diuen els francesos). Res d'important o, millor dit, res que faci perillar la meva integritat física i psicològica. És, senzillament, que m'he posat a pensar en allò esencial i que tot el que vaig fent va lligat a aquests pensaments.
Motius en especial no n'hi ha cap; bé, potser podria dir que és l'inconformisme que, de tant en tant, em ressorgeix, em revolta i em fa posar-me qüestions que molts cops no tenen una resposta clara. Penso sincerament que val la pena realitzar l'esforç i qüestionar-se de tant en tant. M'he adonat de que a voltes, estic massa adormit per aquelles coses del dia a dia que no em deixen veure el que hi ha més enllà; feina, pagar el pis, fer la compra, fer-me el llit... Si, són coses importants, no dic el contrari, però diria que no són el total de coses importants i considero que els hi dóno massa temps (temps que, per cert, no dedico a les altres coses importants). I aquest mateix dia a dia actúa com una espècie de forat negre que m'engoleix sense pietat.
I quines són aquestes coses que crec que són essencials? Doncs no n'hi ha moltes, la veritat. El per què faig això o allò, el si val la pena dedicar-hi tant esforç, si és allò que vull, si puc fer res per a canviar-ho... Pensaments transcedentals que diria aquell... Potser si, no ho negaré, però per això mateix val la pena reflexionar-hi. El més bonic de tot és que estic descobrint moltes coses de mi mateix només pel fet de pensar-hi. Algunes m'agraden i d'altres, i em dol dir-ho, no m'agraden gens.
Em dedicaré a escriure sobre aquests pensaments "essencials" en els propers missatges al bloc. Només dir-vos que van des de l'idea de que em sento consumit pel consumisme (tinc la sensació de que el principal objectiu de treballar per a molts de nosaltres i deixant de banda de que hi hagi certa realització personal, és el de poder tenir uns petits diners per a pagar-nos els petits plaers que ens fan estar feliços; més petits plaers implica més diners i més treball, o un treball diferent), o la sensació d'aixafament cultural que sento dins quan veig segons quines reaccions que venen de les Espanyes (acabo de veure un fantàstic reportatge sobre l'Èric Bertran i l'etiquetatge en català) o el saber el poc que hem evolucionat en segons quins aspectes personals després de llegir l'introducció d'un llibre de Herman Hesse amb textes que van ser escrits des del 1899 fins el 1959.
Doncs això, torno a l'essència!
En
Jordi
tenia quelcom a dir a les:
15:09
4
comentaris
07 de febrer, 2008
Ci gira in giro
Canciones techno y disco de los años 90, vídeos, reportajes... Un sinfín de cosas para hacerme recordar cuando le cogía prestado el coche a mi padre (un fantástico Toyota Landcruiser de dos puertas) para ir de fiesta con mis amigos a cualquier discoteca de Andorra o de la provincia de Lleida; cuando nos pasábamos toda la noche bailando como locos (y visitando la barra de vez en cuando); cuando le tirábamos los trastos a todo el personal femenino del local (bueno, quizá no tanto); cuando volvíamos a casa a las 6 de la mañana cantando (o quizá destrozando) a Nino Bravo; cuando coleccionábamos boquillas de alcoholímetro; cuando había más cabello y menos resacas.
No soy de los que piensan que tiempos pasados fueron mejores, pero el revival que he escuchado esta noche me ha hecho recordar excelentes momentos y, aunque sin lagrimilla, la emoción me ha recorrido las venas. Es curioso como las canciones te hacen rememorar situaciones pasadas de una forma tan presente (como los olores, por cierto). Será que esto de la memoria sólo requiere de algunos incentivos para activarse.
Afortunadamente, en el local de fiestas que comparto con mi grupo de amigos, nuestro DJ particular, escondido en su nueva cabina (DJ Safi), nos envía de vez en cuando a alguno de estos momentos y nos teletransportamos a nuestros 20 años entre vaso y vaso. Tendré que pedirle que prepare una de especial para cuando vuelva :)
No sé si es la edad, si es el frío, o si, de vez en cuando, echo de menos tener a mis referentes cerca. La verdad es que el escuchar estas canciones me ha hecho recordar muchas caras que, por cosas de la vida, no estan tan cerca como antes. Por suerte, de la misma manera que puedo consultar los vídeos por internet, también puedo contactar con la gente via mail, y eso es muy importante.
P.S: por cierto, el título del post es, también, el título de una canción que hacía un montón de años que no escuchaba y que me ha recordado a unos de mis buenos amigos (i no saps quant m'ha fet pensar-hi i en quin moment precís, Juanit!). Podeis escucharla aquí, es techno italiano en estado puro -> Ci gira in giro
En
Jordi
tenia quelcom a dir a les:
22:48
2
comentaris
04 de febrer, 2008
Your truth is out there

I am always fascinated about how marketing techniques are deployed to increase sells. Advertising campaigns, gifts, offers, trend creation and so forth. But the most spectacular thing (and dangerous in my own point of view) is direct marketing.
Imagine that someone comes to your place and asks you about your gender, your studies, your age, your relationship status, your way of life, where you spend your free time, where do you live or where you work, what do you read or listen for, or simply, who your friends are. And imagine also that this "someone" puts this information in a large database with a register named "Mr. X" profile (where X is, obviously, you). And then, they run a lot of analytics tools. Uh, terrifying, isn't it?
And what happens next? You receive different advertisements in your email or your mailbox with products or services that are directly related to your profile and your needs; and you think "ah, yes, I offered my information to this someone". And this "someone" calls you from time to time to make a direct contact (obviously, she or he has your cell phone number too). And you begin to be really upset because you offered your information but you don't really wanted to buy something. And when you try to cut your relation with Mr. or Miss Someone, big trouble and hard job.
You will probably think "hey, you shouldn't offer your personal information to Mr. or Miss Someone man; you are nuts". Yes, it's true, you should not do this, but, actually, most of us we did! How? When? Why? and to Who? Well, you can identify Mr. or Miss Someone with his or her real names: Facebook, MySpace, Bebo... And, now, think by yourselves and read again the "Terms of Service" document that you accepted when you signed in for the very first time.
En
Jordi
tenia quelcom a dir a les:
20:50
0
comentaris
03 de febrer, 2008
Llibre dels fets

Ahir es commemorava el 800 aniversari del naixement de Jaume I. No explicaré aquí la seva història ja que la podeu trobar ben documentada en força llocs de referència (el lloc més fàcil és a la Wikipedia). Sense voler entrar en les comparacions provocades, la seva crònica és un vestigi del que han esdevingut els blocs avui, un espai on els individus expliquen les seves vivències importants i les publiquen per a que altres en tinguin coneixença. Em demano si ell també va acceptar comentaris en els seus "posts"...
Seguint una iniciativa que he trobat al bloc de l'Albert, inclouré un extret del "Llibre dels Fets" per a homenatjar a aquesta figura de la història de Catalunya que ha determinat una part del mapa dels Països Catalans. El fragment que he triat està relacionat amb la conquesta de Menorca als sarraïns; un fragment en que es relata el "poder de convicció" que Jaume I tenia després d'haver conquerit Mallorca.
"119. E la nuyt faem les galees trasnuytar ab los missatgers: e foren a Manorcha altra dia entre ora nona e uespres. E lalcayt, e tots los ueyls, el poble de la terra exiren contra aquestes galees al port de la Ciutadela, e demanaren: De qui son les galees? E dixeren que del Rey Darago, e de Maylorques, e de Cathalunya, e que eren missatges seus qui uienien a els. E elss sarrains can aço hoiren feeren desemparar totes les armes als sarrains e metre en terra. E dixeren que ben fossen uenguts, e que exissen saus e segurs sobre lurs testes, e quels farien plaers, e honor, e amor. E les galees posaren les popes en terra, e els hagren enuiats per almetrachs, e per astores, e per coxins, e que siguessen es aplegassen. E exiren tots ·III· de les galees, e ·I· jueu que nos los hauiem liurat per trujanma. El alcayt, e son frare, El Moxerif, lo qual nos uys faem raiz de Manorca, qui era natural de Xibilia, e tots los ueyls escoltaren molt be la carta el missatge que nos los enuiam, e ab gran deuocio: e dixeren ques acordarien."
En
Jordi
tenia quelcom a dir a les:
23:17
2
comentaris
