Porto uns dies de trasbals mental (bouleversement que en diuen els francesos). Res d'important o, millor dit, res que faci perillar la meva integritat física i psicològica. És, senzillament, que m'he posat a pensar en allò esencial i que tot el que vaig fent va lligat a aquests pensaments.
Motius en especial no n'hi ha cap; bé, potser podria dir que és l'inconformisme que, de tant en tant, em ressorgeix, em revolta i em fa posar-me qüestions que molts cops no tenen una resposta clara. Penso sincerament que val la pena realitzar l'esforç i qüestionar-se de tant en tant. M'he adonat de que a voltes, estic massa adormit per aquelles coses del dia a dia que no em deixen veure el que hi ha més enllà; feina, pagar el pis, fer la compra, fer-me el llit... Si, són coses importants, no dic el contrari, però diria que no són el total de coses importants i considero que els hi dóno massa temps (temps que, per cert, no dedico a les altres coses importants). I aquest mateix dia a dia actúa com una espècie de forat negre que m'engoleix sense pietat.
I quines són aquestes coses que crec que són essencials? Doncs no n'hi ha moltes, la veritat. El per què faig això o allò, el si val la pena dedicar-hi tant esforç, si és allò que vull, si puc fer res per a canviar-ho... Pensaments transcedentals que diria aquell... Potser si, no ho negaré, però per això mateix val la pena reflexionar-hi. El més bonic de tot és que estic descobrint moltes coses de mi mateix només pel fet de pensar-hi. Algunes m'agraden i d'altres, i em dol dir-ho, no m'agraden gens.
Em dedicaré a escriure sobre aquests pensaments "essencials" en els propers missatges al bloc. Només dir-vos que van des de l'idea de que em sento consumit pel consumisme (tinc la sensació de que el principal objectiu de treballar per a molts de nosaltres i deixant de banda de que hi hagi certa realització personal, és el de poder tenir uns petits diners per a pagar-nos els petits plaers que ens fan estar feliços; més petits plaers implica més diners i més treball, o un treball diferent), o la sensació d'aixafament cultural que sento dins quan veig segons quines reaccions que venen de les Espanyes (acabo de veure un fantàstic reportatge sobre l'Èric Bertran i l'etiquetatge en català) o el saber el poc que hem evolucionat en segons quins aspectes personals després de llegir l'introducció d'un llibre de Herman Hesse amb textes que van ser escrits des del 1899 fins el 1959.
Doncs això, torno a l'essència!
15 de febrer, 2008
Retorn a l'essència
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
És gairebé impossible no passar per etapes de bouleversement, com dius tu, i invariablement trobaràs més preguntes que respostes. Ja sé que dir això és una mica friki, però jo vaig flipar quan vaig començar a fer ioga. La primera classe m'entrava el riure cada cop que la profe deia coses de l'estil: visualitzeu el chackra verd del pit... i no entenia com els dos amics que m'havien entabanat per anar-hi estaven tant seriosos. Però era relaxant, i acabar una tesi és estressant, així que hi vaig tornar (val a dir que vaig tenir la sort o la desgràcia de començar un dia que la profe tenia un atac místic... no li he tornar a sentir mai més res sobre un chacrka de coloraines). I un dia em vaig adonar que els 5 minuts del final de la classe, la meditació, que eren els que menys m'agradaven al començament, m'ajudaven moltíssim. Simplement perquè un cop per setmana aconseguia buidar prou la ment de preocupacions banals (si cobres prou, si el jefe t'ha dit això perquè...., cadascú té les seves) per prendre consciència de què m'amoïnava realment en aquell moment. I poc a poc t'acabes coneixent una mica més... que ajuda força a ser feliç!
Jo no soc tan profund. Jo només crec que estàs llegint Siddhartha.
El que és important és saber que no et pots passar la vida plantejant-te que és important (tot i que jo peco bastant en aquest sentit), però tampoc has d'evitar fer-ho.
De fet podria dir més coses, però crec que no.
Em tranquil·litza saber que hi ha més persones que, com jo, es plantejen coses "trascendentals". El que em pregunto és si n'hi dono, massa, de voltes :-p
Últimament, molta gent em diu la típica frase que abans odiava que és:la vida és molt curta i s'ha d'aprofitar i viure el moment.La veritat és que sempre pensava que la gent que m'ho deia són els típics que fan bogeries i no els importa el futur, fan sense pensar el perquè, les coses al moment.
Sincerament, no és que estigui d'acord, però penso, que la vida és pasa molt ràpid i cadascú, hem de ser llestos i veure que és allò que ens fa més feliços, que és allò que ens omple més,que ens fa sentir més a gust amb nosaltres mateix i llavors dedicar el màxim temps possible a complir-ho i per tant, a fer-nos més com a persones.
Publica un comentari a l'entrada