Montreal's freaks (el frikisme de Montreal)

A tot arreu hi ha frikis i en totes les grans ciutats del món se n'acumulen força. Montreal no és cap excepció i diria que, en certs aspectes, supera a totes les altres (corroborat per part de la comunitat jove catalana d'aquí). Deixant de banda la gran quantitat de gent que parla sola pel carrer (si, jo també parlo sol de tant en tant, però lo hago en la intimidad, com diria aquell...), he trobat personatges humans realment curiosos. Us poso a continuació uns quants exemples:

- El del flipat que va amb un tricicle però només amb dos rodes que toquen a terra: aquest es sol passejar amunt i avall per l'Av. Mont-Royal (l'equivalent a la Rambla Catalunya de Barcelona més o menys) amb un tricicle que té un seient de cotxe i banderetes, només fent tocar la roda del davant i una de les del darrera al terra. Quan ho fa? Sempre i a totes hores (fins i tot a les 3h de la matinada). Ah, i tot això acompanyat de la seva interpretació de no sé quin coi de cançó francesa.

- El del padrí que es passejava amb una ampolla de suero per St. Denis (l'equivalent al Av. Paral·lel): un padrí que es passejava amb una roba d'hospital d'aquelles blanques (sense cordar pel darrera, evidentment), amb una ampolla de suero buida i el seu corresponent accessori que el manté elevat. Com a dada aporto que l'hospital més proper està a més de mitja hora a peu (a peu i amb suero, potser una mica més...).

-El de "Diós los crea y ellos se juntan": passejava amb un bon amic québécois per St. Denis i ens vam parar just davant d'una de les universitats d'aquí per a descansar i prendre la fresca. De cop, un noi que anava carregat amb no sé quins llibres d'enginyeria hidràulica es para, mira la meva jaqueta (en tinc una d'aquelles que porten la bandera d'Alemanya a les mànigues) i em diu:
- Heil Hitler!
- Hein? -dic jo- Sorry? Désolé?
I el tio assenyala la jaqueta i torna a dir-me "Heil Hitler!". Jo vaig fer cara de no sé que carai volia dir amb allò i, llavors, el tio comença a fer el seu monòleg sobre els camps de concentració; seguidament i sense donar-se ni donar-nos un sol segon per a respirar, continúa dient que la culpa era dels jueus; empalma tot seguit amb els palestins, els talibans, els hindús, els francesos, els canadencs, els americans i així fins a acabar totes les races, creences i nacionalitats possibles i per haver-hi. I quan semblava que la cosa s'havia acabat, arriba el segón friki (aquest bastant més desastrat; un home d'uns 50 anys amb barba i cabells llargs i greixosos, i amb una roba que havia perdut el seu color just abans de la 2ª guerra mundial). Ens diu a tots tres:
- Hey, vous autres! J'ai 30 personalités différentes et je sais dire Bonjour en 30 langues différentes.
Osti, ara si que hi som tots! 2 de relativament normals i 31 de flipats de la vida! I claro, com no podia ser d'una altra manera, el de les 30 personalitats i l'aspirant a campió del món del parlar per parlar, comencen a xerrar:
- Eh toi. Tu fais quoi dans la vie toi? - el friki del discurs sobre la globalització (entre altres)-
- Moi je sais dire Bonjour en 30 langues différentes -el friki i els seus 29 acompanyants interiors-
- Toi? Toi tu fais ça pour gagner des esti de cents
- Moi je sais dire Bonjour en 30 langues différentes. Bonjour, Good morning
- Hey mon grand, dis-lui à une de tes 30 personalités de se chercher une job, calisse! Au moins il n'y aura une qui pourrait travailler, tabarnak!
La meva cara i la del meu amic era per a sortir al Just for Laughs (idea molt friki de Montreal també, per cert). Allò era totalment almodovarià. I tal com va començar, es va acabar. Els 31 se'n van anar quan van haver acabat de parlar-se sobre tot i sobre res. És que clar, no és fàcil amb tanta gent!

-El de la batalla campal al Parc del Mont-Royal (l'equivalent a la muntanya de Montjuic): això ho fan cada diumenge. Tot un conjunt de flipats de les batalles medievals es reuneixen amb espases, armadures, escuts, arcs i fletxes (amb cobertures d'espuma) per a jugar a això, a les batalles campals. Hi ha dos equips, hi ha reglament clar i tothom porta la vestimenta que vol. Com a exemples de frikisme, el del tio que anava amb una armadura completa de dalt a baix (i estàvem a quasi 30ºC) i el de la elfa de la foto. Espectacular!

I crec que com a exemples introductoris, ja n'hi ha prou. Amb els que ens veurem en directe, ja compartirem altres experiències frikis de Montréal (incloent la del personal de recollida d'escombreries que es passeja amb només un peto fluorescent a -5ºC).

Apa, me'n vaig a parlar amb mi mateix!

De retorn

Ho reconec, he deixat el bloc més que abandonat... Bé, com a defensa només dir que escric quan estic inspirat i, darrerament, ho he estat però no he tingut molt de temps (o sigui que no tinc cap tipus de defensa).

Però per a no fer decaure els ànims del club de fans, tinc dos escrits preparats que espero que us agradin:

- Montreal's freaks (el frikisme de Montreal)
- Montreal's chicks (les "xurris" de Montreal)

Apa, fins ara!

Petit comentari d'innivació

Per als que mireu l'estat de les pistes dels meus balcons (un passatemps com un altre), fer-vos ressenya de que és neu de veritat i que encara no tinc cap canó instal·lat (ni falta que fa). Aquest dissabte van caure 40 cm de neu nova que asseguren un estat excepcional de les pistes fins passat l'estiu (o no, no sé...). Al mateix temps, els carrers de Montreal s'han convertit en una espècie de pista americana: pujar i baixar muntanyes de neu, el salt del toll (perquè hi ha tolls d'aigua per tot arreu), la pista de patinatge, etc.

Com deia aquell, "esto es un infierno!"

Us adjunto un parell de fotos de l'amic Josep Maria, d'Agramunt, que segur que us donaran una imatge acurada del que tenim per aquí.

Un homme et son rêve

Ça fait quelques semaines que je lis une biographie de René Lévesque et j'aime de plus en plus la façon d'être de l'ancien premier ministre du Québec; avec sa personnalité, ses vertus et ses défauts, s'avère facile à comprendre pourquoi le peuple québécois l'aimait autant et, aussi, pourquoi son parcours politique est devenu presque une légende.

Essayer de résumer sa carrière dans un simple post ne ferait pas honneur à la grand figure qu'il a été et, en même temps, je ne connais pas autant l'histoire de ce pays pour en tirer des conclusions définitives, mais j'ai découvert des aspects de sa figure qui me démontrent que certaines valeurs importantes en politique sont aujourd'hui inexistantes et que, parfois, expliquent l'aversion qu'ont a vers nos dirigeants. Je vais essayer, donc, d'en faire un petit résumé.

Je découvre en René Lévesque une proximité vers son peuple qui attire les gens; il parle d'une façon simple, claire, intelligible, prochaine, tout en décortiquant et analysant les données pour les transmettre efficacement aux personnes qui l'écoutent. Je suis complètement sur que son passé comme journaliste l'a aidé à développer cette capacité de concision et clarté, loin des grands discours baroques qui nos entourent présentement. Aussi, les en-têtes qu'il développait pour les grandes occasions (genre, "Je n'ai jamais pensé que je pourrais être aussi fier d'être Québécois" lors de la victoire du PQ en 1976, ou "Si je vous comprends bien... vous êtes en train de dire... à la prochaine fois.", lors de la victoire du non au referendum de la souveraineté en 1980), qui résument sa capacité de dire la bonne phrase, au bon moment et en sachant que ça allait rester dans la mémoire des Québécoises et Québecois.

Je vais continuer ma lecture pour vous en raconter plus, mais j'aimerais dire que je suis de plus en plus convaincu que les grands hommes et femmes ne sont guère de personnages qui viennent du haut et qui nous regardent dans sa position élevée; ils sont parmi nous, partagent nos besoins et nos désirs les plus basiques et n'ont pas besoin de se montrer différents pour l'être (même si eux et elles ne le savent pas). Hereusement, on découvre ces bons hommes et femmes exceptionnelles de temps en temps et, heureusement aussi, ils nous font croire et ils nous démontrent que faire réalité nos rêves, qui sont les siens aussi, peut être possible.

No justice, no peace

It is widely agreed amongst Western governments that Israelis have a right to defend themselves. They can bomb a country for weeks in retaliation to the kidnapping of two of its soldiers. If it kills thousands of civilians of that country along they way, so be it. For one rocket that killed one of its citizens, it can also, for days and nights, terrorize and kill Palestinians women and children. Yes, children. The media reported yesterday that a one month baby had been killed by a lost Israeli bullet in Gaza.

To further protect its existence, Israel maintains the only remaining apartheid constitution in the world where citizens from Arabic descent do not enjoy all the rights Jewish citizens enjoy. It builds a wall around its borders to keep unwanted crowds outside and goes to sleep under this blanket of security every night. It imposed a blockade on Gaza, depriving Palestinians of water, electricity, food and other basic necessities.

While claiming it wants peace, Israel always refused to recognize a duly elected government for and by the Palestinian people. All Western powers urged Palestinian to vote themselves a government as a sign of their commitment to the peace process. They did so, voting for the party it thought would best represent its interests. The Western powers did not approve of their choice therefore it condemned this new government and refused to recognize it as the legitimate spokesman of the Palestinian people. Furthermore, they did everything they could to ostracise this government and cut all funding to the Palestinian people. Meanwhile, for years, Palestinian had to entertain discussions with Arial Sharon, considered a war criminal by many Arabs and condemned even by its own people for his role in the Sabra and Chatila massacres.

People around the world wonder how peace will ever be achieved in the Middle-East. Is the two States solution the way to go? Why not make Jerusalem an international city? Should the United States relinquish some of its unconditional support to Israel? Or should the United States pressure Israel and withdraw is military support?

There is only one answer to the question: no justice, no peace …